Sobre com ens alienem i ens tornem cèl·lules cancerígenes

Les cèl·lules d’un càncer s’obliden que formen part d’un teixit format per altres cèl·lules, s’obliden que formen part d’un òrgan i que, aquest, forma part d’un organisme1.

De la mateixa manera, els homes ens oblidem que pertaneixem a una comunitat. Ens alienem, ens sentim sols i comencem a fer la nostra... convertint-nos en un càncer per a nosaltres mateixos i el nostre entorn. O sinó, recordeu que els pols s’estan desfent!

Estem alienats:

• Del nostre entorn: Hem fugit de l’entorn pel qual el cos està preparat – la natura – per viure a les grises ciutats. Bé, de fet, tampoc hi vivim, al nostre barri. Hi estem de cos, però sovint la nostra ment està en una pantalla d’ordinador: movent-nos i relacionant-nos en un espai virtual.
  

• Dels altres: Algú recorda relacionar-se amb els altres amb total confiança? M’atreviria a dir que aquells que s’han criat a pobles, i sembla una actitud del passat.
  Zygmunt Bauman ho explica: “Programas como Gran Hermano, Survivor, The weakest link expresan que no hay que confiar en un desconocido (…) elevan al nivel del sentido común que éste es un mundo duro, para las personas duras, un mundo de individuos que sólo pueden confiar en su propia astucia, decididos a ser más listos que sus enemigos y a superarlos”.
  Bauman cita també la definició que Giddens fa de la relació pura: la que s’estableix per allò que cada persona pot obtenir” i “continua tan sols mentre ambdues parts pensen que produeix la suficient satisfacció per a què cada individu permaneixi en ella”.
  
  Per la meva part, El Camino de Santiago em va ensenyar el valor del grup, de compartir, la solidaritat.
  També estic agraïda a la infantesa tranquil·la que vaig tenir a Maçanet, que m’ajuda a ser més oberta amb els altres.

• De nosaltres mateixos. Ens passem la vida buscant l’amor i formem el nostre caràcter a partir d’estratègies per rebre amor dels altres. Cadascú a la seva manera: hi ha qui s’adapta, qui cuida la imatge, qui cuina i fa de mare protectora, qui es queixa per rebre atenció,... 2 I resulta que el duem a dins, és el què ens forma ... i “tan sols” l’hem de deixar aflorar.

1 La enfermedad como camino
2 Claudio Naranjo, a El eneagrama de la sociedad, descriu 9 tipologies de personalitat.
Nota: La idea de les 3 alienacions no és meva, la vaig treure d’algun documental...

JA HO DEIA EL CATOLICISME: TOTS SOM GERMANS

Una idea que hagi arrelat tant a la societat catòlica ho haurà fet perquè és útil.

Voldria cridar l'atenció sobre el fet que estem perdent el valor de la comunitat, de ser una família. De sentir-nos arrelats i dins un sistema de relacions humanes - una germanor - que es recolza i s'ajuda. Sembla que l'home primi els seus objectius individuals per sobre els col·lectius, però queda pal·lès que això no ens fa més feliços sinó que ens fa sentir més desamparats.

L'home s'oblida que està en relació amb una societat, i forma part d'un sistema més ampli -l'univers-. Tot el que fem, fins i tot el nostre estat d'humor, acaba repercutint al nostre voltant.

En relació a això, m'agradaria citar un reportatge publicat avui a El País on es recolza la dita popular sobre que els diners no donen la felicitat. "La ciencia descubre las claves de la felicidad". El sostítol ja exposa: "El altruismo pesa más que el hedonismo a la hora de conseguir satisfacción".

Al final de l'article hi trobem: "El dinero es visto a la vez como el mayor de los bienes y de los males. A medida que los países y las culturas se desarrollaron el dinero habría permitido adquirir bienes y servicios (...) a la vez que disminuían los lazos con amigos y familia. De esta forma, el dinero fomentó el individualismo pero redujo las motivaciones comunes".

No crec que els diners n'hagin estat l'única raó, però sí vull fer una crida a no perdre el sentiment de germanor i comunitat. Realment crec que marca el caràcter - i felicitat- de les persones.

Si algú vol consultar el reportatge d'El País: http://www.elpais.com/articulo/sociedad/ciencia/descubre/claves/felicidad/elpepusoc/20081228elpepisoc_1/Tes

MANIFEST: PROTECT ME FROM WHAT I WANT

"Que estamos en una crisis planetaria es una perogrullada. Sólo pueden negarlo los mesiánicos visionarios para quienes el futuro ya es presente."

- Naranjo, Claudio. El eneagrama de la sociedad. Males del alma, males del mundo. 1995. Editat en español per Ediciones La Llave. 2000-.

En aquest context de crisis, TODO LO SÓLIDO SE DESVANECE. Ens trobem immersos en un procés de canvi de valors del qual aquest blog vol ser un ressò.

En segon lloc, m’agradaria anotar punts de vista i iniciatives que volen crear un món millor. Frases com PROTECT ME FROM WHAT I WANT m’ajuden a obrir els ulls.

• Protegeix-me de tot allò material que podria voler perquè és accessori.
• Protegeix-me també del meu ego. Aquells que hem tingut la sort de créixer en l’Estat del Benestar tenim el privilegi de poder cercar la nostra realització. En la majoria de casos, és una realització personal, individual, individualista i que es sol oblidar de l’entorn.
• Per exemple, en aquest cas, protegeix-me de voler fer un blog. Per a què el vull? Per a expressar una opinió? Per a diferenciar-me? Per a sentir-me satisfeta? En el millor dels casos, és un blog que llegiran les persones més properes a mi. Per tant, hauria estat millor compartir una bona conversa amb elles que alienar-me davant l’ordinador intentant deixar una perpetuïtat de la meva presència en el món.

En tercer lloc, també m’agradaria tractar temes relacionats amb L’AUTOCONEIXEMENT I AMB L’AMOR com a elements principals per a millorar el nostre entorn i liderar un CANVI DE CONSCIÈNCIA cap a un entorn més equilibrat i harmoniós.

Perdoneu, doncs, que perdi el temps a escriure textos absurds que alimentin el meu ego en comptes de distribuir amor. Espero que alguna cosa de les que escrigui us pugui comportar alguna reflexió interessant, i que les incorporeu a aquest blog.